diumenge, 30 d’abril del 2017


MARATHON DES SABLES 2017:

I finalment el somni es va complir.

Ja fa uns quants anys que no parava de repetir-li a l’Elisa: algun dia faré la Marató de Sables, no vull deixar de córrer i no haver fet la cursa considerada la més dura del món. L’únic dubte que tenia era la calor, no se’m posa gens bé…

I va arribar la planificació de la temporada 2017, tenia l’oportunitat de corre-la i m’hi vaig tirar de cap, sense pensar-m’hi ni un segon. Quan realment desitges una cosa no cal donar-hi cap volta. Així que dit i fet, ja estava inscrita a la cursa.

La preparació pre cursa va ser molt divertida. Entrenava a la platja provant polaines i la duresa de la sorra, començava a veure amb què em trobaria. Em posava moltes capes de roba per buscar calor corporal i fins i tot entrenava a dins d’una sauna a 80ºC. La il.lusió era desbordant i el respecte important.

Van anar passant els dies i havia d’anar enllestint la bossa de cursa, vital per competir amb bones condicions. El Ferran Broceño de Vertical va ser l’encarregat de facilitar-me tot el material necessari i gent com el Blacky o l’Oscar em donaven els últims consells basats en la seva experiència.

Tot seguia el seu curs fins que 24h abans de marxar amb tota la delegació catalana cap al Marroc, es va morir el meu sogre. Prèviament ja havia tingut dubtes de marxar, ja no estava massa fi, però tot seguia igual i finalment, un dia abans, es va morir. Lògicament ho vaig parar tot i vaig decidir no anar a Sables. Hi ha coses vitals a la vida i aquesta n’era una.
Van passar les hores, el dolor era molt gran i només volia estar al costat de la meva parella, eren moments molt complicats.
Per altra banda l’organització movia tots els fils possibles perquè pogués marxar un dia més tard. Jo no volia, l’Elisa em deia que hi havia d’anar, però el meu cor es volia quedar al seu costat. Era una desició complicadíssima fins que la seva mare em va trucar i les seves paraules van ser les què em van decidir marxar i córrer pel Josep, mai oblidaré la conversa que vaig tenir aquella nit amb la Rosa, gràcies.
Divendres ens despediem d’ell i a la nit l’Elisa, la Rosa i les meves filles em portaven a l’aeroport per agafar un vol camí de la cursa més dura del món. Estava anímicament molt tocada però havia d’agafar aquell avió, canviar el xip i fer-ho per ell, per elles.

Després d’hores d’avió, de cotxes, tota una nit sense dormir i arribant al campament a mig matí amb una calor asfixiant, vaig passar el control de la bossa de cursa (9kg + 1,5l d’aigua!!!!!!Horrible), em vaig instal.lar a la haima, vaig escalfar 40’ amb la Fernanda per començar a catar el desert i 15h més tard ja començava la 1a etapa. Estava esgotada abans de començar.

Diumenge 9 d’abril, inici de la Marató de Sables. Nervis a flor de pell i preocupada pel pes de l’esquena, semblava impossible avançar amb tot allò carregat al darrera. Portava el menjar per 7 dies, el sac, l’asterilla i 4 coses més. Tot el què necessitava per sobreviure aquella setmana que estaria al desert.
8h30’: 1300 persones preparades per sortir, la música de ACDC i gas cap a les dunes !! Quin inici més dur!! Em creia incapaç de poder fer tot el què se’m presentava al davant aquells dies. Semblava que pesés 100kg i les cames els costava avançar amb tanta sorra, era dur, molt dur. El meu cap es va encarregar dels 33km que tenia per endavant i després de 3h14’ ja creuava meta, la sensació de veure el campament al mig del no res va ser increïble, no tinc paraules de l’emoció que vaig sentir. Josep, la 1a etapa ja era teva!!

Cada dia ens trobàvem el campament totalment a lloc, amb les haimes muntades i tot perfectament organitzat. L’únic que ens donaven era ampolles d’aigua tèbia que ens servien per beure, cuinar i netejar-nos una mica. Era tot autosuficiència i el menjar ens el racionàvem com si s’acabés el món.
La 2a etapa ja eren 39km i es presentava amb més D+ i més calor. El pes de la motxilla semblava el mateix, i amb les cames ja treballades i l’esquena ben adolorida vaig iniciar aquells km’s com si comencés de nou. Havia dormit prou bé dins del sac i sobre la manta prima que teniem per aïllar-nos del terra, passant una mica de fred però prou a gust.
Cançó de rigor, en Patrik (organitzador general de la cursa) donant la sortida i endavant a completar el 2on dia. Dunes i més dunes, les polaines em començaven a fer el tonto i a partir del km 20 vaig començar a tenir rampes a totes les cames, cosa molt poc habitual en mi. Em va fer baixar el ritme i per tant el temps de carrera, però després de 5h i pico ja visualitzava el campament i creuava meta, tenint la mateixa gran sensació del 1er dia.
Etapa finalitzada, una menys, amb males sensacions però tenint claríssim que havia de beure més aigua i afegir més sals.

Igual que el dia anterior vaig fer la meva trucada diària a casa per sentir la veu més reconfortant de la terra que em donava l’energia necessària per tirar endavant. Realment estava contenta. Molt a gust voltant pel campament, parlant amb tothom i absorvint cada petit moment que se’m presentava. El Gerard m’havia dit que obris ulls i ment i així ho estava fent. Coneixent a grans persones i gaudint de les abraçades de la Marta Bacardit, gran puntal en la meva experiència a Sables.

Tercer dia, 31km etapa curta i amb ganes de fer-la bé, i justament amb més muntanya i D+, més semblant al què estic acostumada a córrer. Vaig sortir a bon ritme i el vaig mantenir tota l’estona, pujant unes dunes gegant, duríssimes de gestionar i baixant per zones més pedragoses corrent a gust. La motxilla pesava una mica menys, les rampes ja no hi eren i la calor començava a ser insuportable, cada dia anava a més, de 45-55ºC. Ben d’hora al migdia ja vaig creuar meta, després de fer una recta que no s’acabava mai. Sabeu les pel.lícules quan al desert es veu un miratge que no acaba de fer-se mai realitat? Doncs el mateix em va passar a mi amb el campament, increïble.

Una de les coses que recordaré tota la vida són els mails de familiars i amics que ens passava l’organització cada dia cap a les 18h de la tarda. Es feia un silenci sepulcral a la haima. Tots llegiem emocionats les paraules de suport del nostre entorn. Es vivien moments molt díficils i els sentiments estaven a flor de pell, això ho feia tot molt més intens.

Les tardes-nits eren molt agradables. La temperatura baixava, les estrelles es multiplicaven per moments i la lluna imposava la seva grandesa, era imponent. Sopavem el nostre espectacular liofilitzat al voltant dels focs que enceniem a cada haima. 
Era la nit anterior a l’etapa llarga i estavem tots una mica més nerviosos.

4a etapa, 86km. Convençuda de què ho faria bé, era la meva distància. Ja amb menys pes a l’esquena però les polaines pràcticament destrossades vaig sortir per menjar-me el món i els primers 40km vaig volar. Però a partir d’aleshores la calor era insuportable i la falta del meu avituallament personal amb la meva sèmola líquida va fer que la meva energia baixés totalment, m’era impossible menjar res, només subsistia amb l’aigua calenta que ens donaven per beure. Va ser molt dur, molt. Només recordo fixar la mirada a l’horitzó per no desorientar-me i arribar a meta sense caure. Vaig tenir la gran sorpresa de posar-me a escoltar música i veure que l’Elisa m’havia barrejat amb les cançons familiars i amics que em parlaven, m’animaven i em donaven molta força, no us podeu imaginar la meva alegria, sentir les meves filles, ella, la meva mare, pare, la Montse, germanes i família, la mare de l’Elisa, el seu pare també m’havia deixat un missatge dies abans, la meva iaia, la tieta, les meves millors amigues, els Som un sol cor, la Raquel de Girona, el Julian, la Fina, el Campru, la Mònica de Sala-Giol, el Pau Capell i la Marta, la Sara, el Marcos, l’Alba, la Gemma, el J, la Mireia i la Toña, el Blacky, la Maria Fiol i el Dani, els companys de l’Altius, els de l’Escola de Trail, les del Pam i Pipa, el Jose d’Empower, l’Asunción i el Pino, el Bartoló, la Picas, el Jordi de Compressport i la Lili, el Jordi de 426, el Puyol i el Piqué, i molts més que em van ajudar a posar un peu darrera l’altre i avançar cap a l’objectiu.
La sensació era horrible, em van caure llàgrimes i tot, i els últims 10km vomitava el què no tenia a l’estòmac. Després de 12h58’ arribava al campament, semblava un somni, vaig ser capaç de dir hola a la web camp perquè a casa veiéssin que havia arribat, i la Cova se’m va endur de bracet a la haima perquè la responsable dels espanyols, la Gran Nicole, estigués 90’ amb mi ajudant-me a recuperar. No m’havia passat mai.
Sort que l’endemà teniem dia de descans per recuperar bé i encara l’ultima etapa, la més esperada, 42 km que ens portarien a la meta final.
Faig fer un bon dia de relax, ja em trobava bé. La calor era asfixiant i el menjar era escàs, però era el dia de la coca-cola!!! Sembla mentida que la temperatura de la beguda em donés tanta vida, va ser un bon moment, més que el gust de la coca-cola la seva frescor posada a la meva cara.
Estava adolorida de l’esquena, de l’adductor, tenia gana (ja havia perdut 3-4kg) i els 55ºC sota la tela negra de la haima no ajudaven. Vaig tenir els meus 7’ de glòria trucant a l’Elisa, però em vaig enfonsar, el patiment del dia anterior va ser tan gran que només explicar-lo em feia venir plorera. Sempre diré que el dia de l’etapa llarga vaig veure el diable.

Estàvem tots cansats però il.lusionats d’arribar al final de la Marató de Sables, no em podia creure que només em separéssin 42km del meu gran somni, sé finisher de la cursa considerada la més dura del món. 
Jo no mirava la classificació, havia vingut a acabar, estava envoltada de grans corredor/es i el meu únic objectiu era córrer pel Josep. Però em comentaven que potser estava al Top 10 i això em feia especial il-lusió

Divendres dia 14 d’abril, el gran dia. Semblava que havia de ser fàcil perquè ja portavem 4 etapes a sobre però una 42km no són pocs i menys amb calor i moooolta sorra. Vaig sortir amb moltes ganes, com cada dia. L’experiència estava sent molt intensa, estava molt a gust, disfrutant de cada moment.
Els primers 5km l’adductor em va dir que no volia córrer més, però jo m’havia proposat fer una bona etapa i vaig tibar de paracetamol per acabar amb dignitat. I així va ser. Passant molta calor i arribant justa d’aigua, al km 35 ja vaig començar a visualitzar el campament a la llunyania. Va ser indescriptible, se’m van humitejar els ulls, ho estava aconseguit. El Josep estaria orgullós de mi. Vaig córrer els últims km’s a bon ritme, no s’acabava mai aquella recta però finalment va arribar el moment, creuava la línia d’arribada, em convertia amb finisher de la Marathón Des Sables. Em vaig dirigir de nou a la web camp per dir a la meva força que ho havia aconseguit, em vaig tocar el cor i vaig dirigir els 2 dits cap al cel: PER TU JOSEP, AQUEST COP AQUESTA CURSA ÉS TEVA.

Tot van ser felicitacions amb els què havíen estat els meus companys de viatge, l’abraçada més sentida va ser per la Marta Bacardit, el seu optimisme i la seva alegria m’havien ajudat moltíssim en els moments més díficils, m’havia transmés l’energia de l’Elisa, va estar increïble.
Abraçada amb el Patrik i medalla de finisher.

A partir d’aleshores tot va anar molt ràpid. Entrevista amb tv3, amb el Toti (va ser ell qui em va dir que havia quedat 8a de noies i 86 de la general de 1300 participants, no està gens malament per no haver competit). Crec que era la persona més feliç del món. Ara tocava descansar i saborejar tots aquests dies vivint intensament.
L’endemà 7km d’una etapa solidària que ja no entrava en competició corrent amb l’amic Oscar, company i gran experimentat de la cursa, per acabar agafant el bus i cap a l’hotel a fer la dutxa més esperada de tota la meva vida. De camí paravem a ple sol per menjar un picnic que ens havia preparat l’organització. Aleshores no teniem amics, deboravem com si hi anés la vida aquell entrepà d’hamburguesa i la taronja somiada dia rera dia.

Hotel, dutxes (la sorra no marxava mai), sopar amb els mallorquins, la Fernanda i els companys de tv3. Dia següent lliure per conèixer una mica el país i rebre la samarreta de finisher i a dormir que l’endemà tocava el moment més esperat. I no és d’exagerar, un dels més esperats de la meva vida.

A les 18h del dilluns de Pasqua arribàvem a l’aeroport i la Rosa, la meva Elisa i les meves petites Beth i Arlet m’esperaven després d’11 dies sense veure-les. Va ser un moment que em quedarà gravat a la retina de per vida, la reacció de les meves nenes va ser espectacular, no vaig poder fer res més que emocionar-me i abraçar-les com mai. Tornava a casa, després de molts dies, carregada d’emocions, contenta d’haver assolit l’objectiu i radiant d’alegria d’estar de nou al voltant de les meves 3 princeses.

La Marathón Des Sables ha sigut l’experiència esportiva més espectacular de la meva existència. La tornaria a repetir amb els ulls tancats. El treball interior que vaig tenir, valorar intensament les petites coses, viure tants dies amb els sentiments a flor de pell i conviure amb persones tan extraodinàries ha fet que hi hagi un abans i un després de la Marató de Sables, tal i com em va dir el Jordi Solé.

Moltes gràcies a tots, la vostra força ha sigut necessària en cada pas que he fet. La meva família, els meus amics (la Mònica de las madriles per les teves paraules de l’abans i el després), a la Mireia Porta i la Toña Lizarraga no només per ajudar-me a alimentar-me en una cursa d'autosuficiència tant diferent a les què estic acostumada sinó per implicar-vos tan i tan, al Joan Ramon Tarragó pels seus excel.lents consells a nivell d'entrenament, al Julian per cuidar a la perfecció les meves cames, els coneguts i no tan coneguts, les veus de l’ipod, la Marta (infinites gràcies), l’Oscar i el LLuis (companys de haima), els mallorquins & Jaume, la Fernanda, el Gerard, la resta de catalans i espanyols, l’organització, destacant l’Olivier (juntament amb el Juan d’Halcon viajes, vau fer el possible perquè vingués un dia més tard, mil gràcies), la Cova (gràcies per ser com ets), la Nicole (no tinc paraules, vas estar simplement espectacular). Tots, absolutament tots, GRÀCIES.

I com sempre, aquesta cursa és, aquest cop, més teva que meva Elisa, teva i de les nostres filles. Vas empenyar-me a marxar en un moment que em necessitàves com mai, sé que no va ser fàcil per tu, sempre em prioritzes, t’estimo, ets la meva persona.
Rosa, saps que tu vas ser la què em va decidir que marxés si o si, en aquella trucada que no oblidaré mai. Ets molt gran.
I si, aquest cop aquesta cursa és per tu Josep, gràcies, vaig notar-te a cada moment, m’empenyaves sempre cap a meta. T’estimo i t’estimaré sempre. 

Gràcies a Empower by Privylife, Vertical, Ferrino, Epaplus, Disfasan, Bamboo, Compressport, Sala-Giol, 426 Milles, Eassun, Haglöfs, Chimpanzee, Rios Running Manresa i Silva, per ajudar-me a complir els meus somnis.





 

 












































































































































































































































MARATHON DES SABLES 2017:

Y finalmente el sueño se cumplió.

Ya hace varios años que no paraba de repetirle a Elisa: algún día haré la Maratón de Sables, no quiero dejar de correr y no haber hecho la carrera considerada la más dura del mundo. La única duda que tenía era el calor, no se me pone nada bien ...

Y llegó la planificación de la temporada 2017, tenía la oportunidad de ir a la carrera la y me tiré de cabeza, sin pensarlo ni un segundo. Cuando realmente deseas algo no hay que darle ninguna vuelta.  Dos días y ya estaba inscrita.

La preparación pre carrera fue muy divertida. Entrenaba en la playa probando polainas y la dureza de la arena, empezaba a ver con que me encontraría. Me ponía muchas capas de ropa para buscar calor corporal e incluso entrenaba dentro de una sauna a 80ºC. La ilusión era desbordante y el respeto importante.

Fueron pasando los días y tenía que ir terminando la bolsa de carrera, vital para competir con buenas condiciones. El Ferran Broceño de Vertical fue el encargado de facilitarme todo el material necesario y gente como Blacky o Oscar me daban los últimos consejos basados ​​en su experiencia.

Todo seguía su curso hasta que 24 horas antes de partir con toda la delegación catalana hacia Marruecos, se murió mi suegro. Previamente ya había tenido dudas de irme, ya no estaba demasiado bien, pero todo seguía igual y finalmente, un día antes, se murió. Lógicamente lo paré todo y decidí no ir al desierto. Hay cosas vitales a la vida y esta era una de ellas.
Pasaron las horas, el dolor era muy grande y sólo quería estar al lado de mi pareja, eran momentos muy complicados.
Por otra parte la organización movía todos los hilos posibles para que pudiera marchar un día más tarde. Yo no quería, Elisa me decía que tenía que ir, pero mi corazón se quería quedar a su lado. Era una decisión muy díificil hasta que su madre me llamó y sus palabras fueron las que me decidieron marchar y correr por Josep, nunca olvidaré la conversación que tuve esa noche con la Rosa, gracias.

El viernes nos despediamos de él y por la noche Elisa, Rosa y mis hijas me llevaban al aeropuerto para tomar un vuelo camino de la carrera más dura del mundo. Estaba anímicamente muy tocada pero tenía que coger ese avión, cambiar el chip y hacerlo por él, por ellas.

Después de horas de avión, de coches, toda una noche sin dormir y llegando al campamento a media mañana con un calor asfixiante, pasé el control de la bolsa de carrera (9kg + 1,5l de agua !!!! !! Horrible), me instalé en la haima, fui a calentar 40 'con la Fernanda para empezar a catar el desierto y 15h más tarde ya empezaba la 1ª etapa. Estaba agotada antes de empezar.

Domingo 9 de abril, inicio de la Maratón de Sables. Nervios a flor de piel y preocupada por el peso en la espalda, parecía imposible avanzar con todo lo cargado detrás. Llevaba la comida por 7 días, el saco, el colchón y 4 cosas más. Todo lo que necesitaba para sobrevivir esa semana que estaría en el desierto.
8h30 ': 1.300 personas preparadas para salir, la música de ACDC y gas hacia las dunas !! Que inicio más duro !! Me creía incapaz de poder hacer todo lo que se me presentaba delante todos aquellos días. Parecía que pesara 100kg y las piernas les costaba avanzar con tanta arena, era duro, muy duro. Mi cabeza se encargó de los 33km que tenía delante y después de 3h14’ ya cruzaba meta, la sensación de ver el campamento en medio de la nada fue increíble, no tengo palabras de la emoción que sentí. Josep, la 1ª etapa ya era tuya !!



Cada día nos encontrábamos el campamento totalmente en su lugar, con las haimas montadas y todo perfectamente organizado. Lo único que nos daban era botellas de agua que nos servían para beber, cocinar y limpiar un poco. Era todo autosuficiencia y la comida nos la racionavamos como si se acabara el mundo.

La 2ª etapa ya eran 39km y se presentaba con más D + y más calor. El peso de la mochila parecía el mismo, y con las piernas ya trabajadas y la espalda bien dolorida inicié aquellos kms como si empezara de nuevo. Había dormido bastante bien dentro del saco y sobre la manta delgada que teníamos para aislarnos del suelo, pasando un poco de frío pero bastante a gusto.
Canción de rigor, Patrik (organizador general de la carrera) dando la salida y hacia adelante para completar el 2º día. Dunas y más dunas, las polainas me empezaban a hacer el tonto y a partir del km 20 empecé a tener calambres en todas las piernas, algo muy poco habitual en mí. Me hizo bajar el ritmo y por lo tanto el tiempo de carrera, pero después de 5h y un poco más ya visualizaba el campamento y cruzaba la meta, teniendo la misma gran sensación del 1er día.
Etapa finalizada, una menos, con malas sensaciones pero teniendo clarísimo que tenía que beber más agua y añadir más sales.

Al igual que el día anterior hice mi llamada diaria a casa para oír la voz más reconfortante de la tierra que me daba la energía necesaria para salir adelante. Realmente estaba contenta. Muy a gusto alrededor por el campamento, hablando con todo el mundo y absorbiendo cada pequeño momento que se me presentaba. Gerard me había dicho que abriera los ojos y la mente y así lo estaba haciendo. Conociendo a grandes personas y disfrutando de los abrazos de Marta Bacardit, gran puntal en mi experiencia en Sables.

Tercer día, 31km etapa corta y con ganas de hacerlo bien, y justamente con más montaña y D +, más parecido a lo que estoy acostumbrada a correr. Salí a buen ritmo, subiendo unas dunas gigantes, muy duras de gestionar y bajando por zonas con más piedras, corriente a gusto. La mochila pesaba algo menos, las rampas ya no estaban y el calor empezaba a ser insoportable, cada día iba a más, de 45-55ºC. Muy temprano al mediodía ya crucé meta, después de hacer una recta que no se acababa nunca. ¿Sabéis las películas del desierto cuando se ve un espejismo que no acaba de hacerse nunca realidad? Pues lo mismo me pasó a mí con el campamento, increíble.

Una de las cosas que recordaré toda la vida son los mails de familiares y amigos que nos pasaba la organización cada día sobre las 18h de la tarde. Se hacía un silencio sepulcral en la haima. Todos leíamos emocionados las palabras de apoyo de nuestro entorno. Se vivían momentos muy difíciles y los sentimientos estaban a flor de piel, eso lo hacía todo mucho más intenso.

Las tardes-noches eran muy agradables. La temperatura bajaba, las estrellas se multiplicaban por momentos y la luna imponía su grandeza, era imponente. Cenaba un espectacular liofilizado alrededor de los fuegos que encendíamos en cada haima.
Era la noche anterior a la etapa larga y estábamos todos un poco más nerviosos.

4ª etapa, 86km. Convencida de que lo haría bien, era mi distancia. Ya con menos peso en la espalda pero las polainas prácticamente destrozadas salí para comerme el mundo y los primeros 40km volé. Pero a partir de entonces el calor era insoportable y la falta de mi avituallamiento personal con mi semola líquida hizo que mi energía bajara totalmente, me era imposible comer nada, sólo subsistía con el agua caliente que nos daban para beber. Fue muy duro, muchísimo. Sólo recuerdo fijar la mirada en el horizonte para no desorientarme y llegar a meta sin caerme. Tuve la gran sorpresa de ponerme a escuchar música y ver que Elisa me había mezclado con las canciones, las voces de familiares y amigos que me hablaban, me animaban y me daban mucha fuerza, no os puedéis imaginar mi alegría, sentir mis hijas, mi madre, mi padre, hermanas y família, la madre de Elisa, su padre también me había dejado un mensaje días antes, mi abuela, mi tía, mis mejores amigas, Asunción y Pino, Campru, Raquel de Girona, els Som un sol cor, Pau Capell y Marta, Sara, J, la Mireia y la Toña, el Blacky, Maria Fiol y Dani, la Mònica de Sala-Giol, Jordi de Compressport i Lili, Jose d’Empower, Jordi de 426, los compañeros de Altius, los de la Escuela de Trail, las del Pam i Pipa, Gemma, Marcos, Bartoló, la Picas, Puyol y Piqué del Barça y  muchos más que me ayudaron a poner un pie detrás de otro y avanzar hacia el objetivo.
La sensación era horrible, me cayó alguna que otra lágrima, los últimos 10km vomitaba lo que no tenía en el estómago. Tras 12h58’ llegaba al campamento, parecía un sueño, fui capaz de decir hola a la web camp porque en casa vieran que había llegado, y la Cova se me llevó de la mano a la haima para que la responsable de los españoles, la gran Nicole, estuviera 90’ conmigo ayudándome a recuperar. No me había pasado nunca.
Suerte que al día siguiente teníamos día de descanso para recuperar bien.
Hice un buen día de relax. El calor era asfixiante y la comida era escasa, pero era el día de la Coca-Cola !!! Parece mentira que la temperatura de la bebida me diera tanta vida, fue un buen momento, más que el sabor de la Coca-Cola fue su frescura puesta en mi cara.
Estaba dolorida de la espalda, del aductor, tenía hambre (ya había perdido 3-4kg) y los 55ºC bajo la tela negra de la haima no ayudaban. Tuve mis 7’ de gloria llamando a Elisa, pero me hundí, el sufrimiento del día anterior fue tan grande que sólo explicarlo me daban ganas de llorar. Siempre tendré en mi mente que el día de la etapa larga llegué a ver el diablo.

Estábamos todos cansados ​​pero ilusionados de llegar al final de la Maratón de Sables, no me podía creer que sólo me separaran 42km de mi gran sueño, ser finisher de la carrera considerada la más dura del mundo.
Yo no miraba la clasificación, había venido a acabar, estaba rodeada de grandes corredores/as y mi único objetivo era correr por Josep. Pero me comentaban que quizá estaba en el Top 10 y eso me hacía especial ilusión.

Viernes día 14 de abril, el gran día. Parecía que iba a ser fácil porque ya llevábamos 4 etapas encima pero una de 42km no era poco y menos con calor y arena. Salí con muchas ganas, como cada día. La experiencia estaba siendo muy intensa, estaba muy a gusto, disfrutando de cada momento.
Los primeros 5km el aductor me dijo que no quería correr más, pero yo me había propuesto hacer una buena etapa y me tomé un paracetamol para acabar con dignidad. Y así fue. Pasando mucho calor y llegando justa de agua, en el km 35 ya empecé a visualizar el campamento a lo lejos. Fue indescriptible, se me humedecieron los ojos, lo había conseguido. El Josep estaría orgulloso de mí. Corrí los últimos kms a buen ritmo, no se acababa nunca aquella recta pero finalmente llegó el momento, cruzaba la línea de llegada, me convertía en finisher de la Marathón Des Sables. Me dirigí de nuevo a la web camp para decir a mi fuerza que lo había conseguido, me toqué el corazón y dirigí los 2 dedos hacia el cielo: POR TI JOSEP, ESTA VEZ ESTA CARRERA ES TUYA.

Todo fueron felicitaciones con los que habían sido mis compañeros de viaje, el abrazo más sentido fue para Marta Bacardit, su optimismo y su alegría me habían ayudado muchísimo en los momentos más difíciles, me había transmitido la energía de Elisa, estuvo increíble.
Abrazo con el Patrik y medalla de finisher.

A partir de entonces todo fue muy rápido. Entrevista con tv3, con Toti (fue él quien me dijo que había quedado 8ª de chicas y 86 de la general de 1300 participantes, no está nada mal para no haber competido). Creo que era la persona más feliz del mundo. Ahora tocaba descansar y saborear todos estos días viviendo intensamente.
Al día siguiente 7km de una etapa solidaria que ya no entraba en competición corriendo con el amigo Oscar, compañero y gran experimentado de la carrera, para acabar cogiendo el bus y hacia el hotel a hacer la ducha más esperada de toda mi vida. De camino paramos a pleno sol para comer un picnic que nos había preparado la organización. La deboramos como si nos fuera la vida, una hamburguesa y una naranja soñada día tras día.

Hotel, duchas (la arena no se iba nunca), cena con los mallorquines, la Fernanda y los compañeros de tv3. Día siguiente libre para conocer un poco el país y recibir la camiseta de finisher y dormir que al día siguiente tocaba el momento más esperado. Y no es de exagerar, uno de los más esperados de mi vida.

A las 18h del lunes de Pascua llegábamos al aeropuerto y la Rosa, mi Elisa y mis pequeñas Beth y Arlet me esperaban después de 11 días sin verlas. Fue un momento que me quedará grabado en la retina de por vida, la reacción de mis niñas fue espectacular, no pude hacer nada más que emocionarme y abrazarlas como nunca. Volvía a casa, después de muchos días, cargada de emociones, contenta de haber alcanzado el objetivo y radiante de alegría de estar de nuevo en torno a mis 3 princesas.

La Marathón Des Sables ha sido la experiencia deportiva más espectacular de mi existencia. La volvería a repetir con los ojos cerrados. El trabajo interior que tuve, valorar intensamente las pequeñas cosas, vivir tantos días con los sentimientos a flor de piel y convivir con personas tan extraordinarias ha hecho que haya un antes y un después de la Maratón de Sables, tal y como me dijo Jordi Solé.

Muchas gracias a todos, vuestra fuerza ha sido necesaria en cada paso que he hecho. Mi familia, mis amigos (a Mónica de los madriles por tus palabras del antes y del después), a la Mireia Porta y Toña Lizarraga no sólo por ayudarme a alimentarme en una carrera de autosuficiencia tan distinta a las que estoy acostumbrada sino por implicarse al 100%, al Joan Ramon Tarragó por sus grandes consejos a nivel de entrenamiento, a Julian por cuidar de mis piernas a la perfección, los conocidos y no tan conocidos, las voces del ipod, Marta (infinitas gracias), Oscar y el Lluis (compañeros de haima), los mallorquines & Jaume, la Fernanda, el Gerard, el resto de catalanes y españoles, la organización, destacando a Olivier (junto con Juan de Halcon viajes, hicieron lo posible para que viniera un día más tarde, mil gracias), la Cova (gracias por ser como eres ), Nicole (no tengo palabras, estuviste simplemente espectacular). Todos, absolutamente todos, GRACIAS.

Y como siempre, esta carrera es, esta vez, más tuya que mía Elisa, tuya y de nuestras hijas. Me hiciste marchar en un momento que me necesitabas más que nunca, sé que no fue fácil para ti, siempre me priorizas, te quiero, eres mi persona.
Rosa, sabes que tú fuiste la que me decidió que me fuera si o si, en aquella llamada que no olvidaré nunca. Eres muy grande.
Y si, esta vez esta carrera es para ti Josep, gracias, estabas conmigo en cada momento, me empujaste siempre hacia meta. Te quiero y te querré siempre.

Gracias a Empower by Privylife, Vertical, Ferrino, Epaplus, Disfasan, Bamboo, Compressport, Sala-Giol, 426 Millas, Eassun, Haglöfs, Chimpanzee, Rios Running Manresa y Silva, por ayudarme a cumplir mis sueños.